divendres, 30 d’abril de 2010

Última conferència del cicle de conferències de l'APREP a càrrec de Enrrique Roca Cobo.

"L’avaluació de les competències bàsiques" per Enrrique Roca Cobo, director de l’Institut d’Avaluació del Ministeri d’Educació.

Va començar explicant que mesura i que deuria mesurar l’avaluació. Assegurà que, normalment, quan s’avalua el que es valora són els resultats i no tant tot el que els envolta. És a dir, el senyor Roca assegurà que el que realment pretén l’avaluació é
s mirar l’eficiència, entenent per eficaç “aquell que assoleix els seus objectius”. Per tant, per mesurar l’eficiència hem de tenir en compta, a més dels resultats: el context, els recursos, els objectius, el procés i l’impacte. I per aclarir-ho va posar el següent exemple: si un país menys desenvolupat assoleix els mateixos resultats que un país més desenvolupat, hem d’admetre que el primer país és més eficaç. Perquè amb menys recursos, un context no tant favorable i uns processos diferents ha aconseguit els mateixos resultats que el país que té tot els recursos i tots els processos del seu caire.

Així mateix, va seguir el seu discurs donant resposta a la següent qüestió: què han d’aprendre els joves en l’educació del segle XXI? Doncs els nens han d’aprendre a conèixer. És a dir, han d’aprendre a fer, a ser i a conviure. Però finalment el que han de saber ser és ciutadans competents que hagin après a aprendre, per poder resoldre per ells mateixos els seus dubtes i problemes.

D’altra banda, segons PISA, el que realment hi ha que avaluar és allò que són capaços de fer els al·lots amb allò que han après.

En aquesta conferència, encara que d’una manera molt puntual, també es va tractar l’educació infantil; com avaluar el progrés d’un nen d’entre zero i sis anys? «Una tasca molt difícil» en paraules de Roca Cobo, perquè per avaluar allò important hem de tenir en compte, com ja hem dit abans, el context, els recursos,... moltes altres eines que no tan sols el resultat. Per tant, per fer un eina avaluadora com el projecte PISA, o semblats, necessiten molts professionals i molt ben formats per saber treballar amb els infants.
De manera paral·lela va introduir el tema dels interessos i finalitats del nen. O sigui, va dir que depenent del nivell de competències adquirides pel jove, el mestre, pot intuir, però mai establir o jutjar, quins propòsits té o pot tenir en el futur aquest infant en la seva vida adulta i/o laboral. Així mateix, els nens no saben reflexionar quan surten de l’escola, perquè allí mateix no s’ho han ensenyant, sent aquesta la tasca més important de l’educació: abans de creure alguna cosa un s’ho ha de pensar i veure si això que li estan contant és cert.

D’altra banda, tampoc avaluem bé la coordinació docent, perquè moltes vegades és inexistent, ni l’organització del centre ni el valor afegit. És a dir, hem de saber per quin motiu avaluem. Valorem per conèixer en quin punt som i així saber quin camí hem de triar per arribar allí on volem, també valorem per comparar i per millorar. Sobretot, per això, per millorar allò que hem fet i que no ha sortit bé, per a que així un altre cop no ho facem.

"Cuando puedes medir aquello de lo que hablas, y expresarlo con números, sabes algo acerca de ello; pero cuando no lo puedes medir, cuando no lo puedes expresar con números, tu conocimiento es pobre e insatisfactorio: puede ser el principio del conocimiento, pero apenas has avanzado en tus pensamientos a la etapa de ciencia" de Lord Kelvin.

dilluns, 5 d’abril de 2010

Conferència Fernando García Páez (coordinador TIC del CEIP San Walabonso, Huelva): Integrar les TIC a l’aula.

Tant sols entrar a la sala de conferències del diari d’Eivissa, a la pantalla es veia la següent cita: “El pesimista se queja del viento; el optimista espera que cambie; el realista ajusta las velas” de Williams George Ward. Només llegir aquesta frase vaig pensar que aquesta xerrada no seria com les demés.

I efectivament, quan Fernando García Páez va començar a parlar amb aquell accent, aquelles ganes de transmetre allò que ell sabia i tot això fent-ho amb aqu
ell dinamisme i energia, varen fer que aquella conferència fos molt amena i interessant. A més, de crear en alguns assistents les ganes de aprendre més sobre aquest tema, les noves tecnologies a l’ambient educatiu.

Primer va començar explicant com va ser la experiència d’incorporar les TIC a la seva escola; va dir que ho varen començar a fer l’any 2003, amb un ordinador cada dos alumnes, però que la nova proposta no
va funcionar. Per tant, varen decidir parar per poder reflexionar i avaluar què i per què no havia funcionat. Després d’aquesta reflexió s’adonaren que necessitaven una major predisposició i implicació cap a aquesta nova eina. A més, d’una organització, una formació i un ús segur i educatiu de les facilitats que aporta Internet.

Així doncs, arribaren a la conclusió de que integrar les TIC a la seva vida com escola era més una actitud que no pas un coneixement. És a dir, no era eina indispensable tenir coneixements d’informàtica, però sí que necessitaven tenir una predisposició i unes ganes d’integrar les noves tecnologies a la seva vida com professors, alumnes i escola.

I per què devien d’integrar les TIC a l’aula i entendre-les com una eina més per arribar al coneixement? Doncs bàsicament perquè és un dret que tenen els alumnes i nosaltres com a educadors i futurs mestres tenim un compromís amb l’educació que hem de complir, ens agradi o no.


Així mateix, si relacionem els materials que fan els infants amb les noves tecnologies i Internet els ajudem a crear i produir, a més de seleccionar d’una forma crítica, el contingut que volem treballar. Així també donem sentit al treball que fan els alumnes publicant-lo, difonent-lo i compartir-lo amb els demés.


Tot seguit ens va posar un exemple d’examen de secundari amb algunes preguntes de totes les matèries, com per exemple: què és una sinalefa?. Després de deixar-nos reflexionar, ens va mirar i ens va dir: - a que no sabríeu contestar la meitat d’aquestes qüestions? Doncs, per què vosaltres feu aquestes mateixes preguntes als nens? Aprendre no és reproduir coneixements per a que els nens ho memoritzin sinó més bé produir coneixements en ells mateixos -.


Aquesta última frase se l’hauríem d’explicar a més d’un d’aquestos anomenats mestres, que l’únic que fan es proposar, amb paraules, un aprenentatge significatiu però que després ni ells mateixos saben el que és i molt menys practicar-ho amb l’exemple. O sigui, si realment volem treballar amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació podem fer-ho, però si no estem realment convençuts més val que no ho farem. Perquè no tot val per treballar amb elles.


Segons García Páez hi ha cinc aspectes fonamentals que hem de tenir en conta a l’hora d’utilitzar les TIC a l’educació. Són les següents:

  • El Software: literalment, el conjunt de programes de que disposa un ordinador.
  • El Hardware: literalment són totes les parts físiques d’un ordinador.
  • El Taperware, que són les ferramentes amb les que manipulem les TIC. És a dir, de quina manera incorporem aquestes noves tecnologies a la nostra aula, amb quins recursos.
  • El Mushware: són les idees, la imaginació que necessitem per fer les coses de manera diferent i de forma interessant. Així doncs, no podem fer el mateix que hem estat fent fins ara, sabent que no ha donat bons resultats, i esperar que ara ens doni diferents solucions.
  • I finalment, l’Emotionware: sent aquesta l’empatia, les ganes de fer bé la nostra feina i d’ajudar als nostres alumnes i companys a que es sentin bé amb ells mateixos.
Es cert que tenim que seguir un curriculum que no podem canviar, però això no vol dir que no haguem de tenir en compta el curriculum real. És a dir, amb l’ajuda de l’experiència, tant nostra com la dels nostres companys, hem de posar en pràctica activitats i mètodes d’aprenentatge que tinguin bons resultats. No podem esperar que a la societat d’avui serveixin tots els mètodes que es feien servir en la societat de fa quinze anys, perquè són persones que s’han desenvolupat en ambients diferents i per tant tenen diferents expectatives i diferents formes de veure el món. A més a més, ens hem de renovar i adaptar-nos a les noves condicions. Això no significa fer el que els alumnes volen, sinó treballar per a que es complexin els seus drets i els seus deures. I, per favor, si hi ha algú que no estigui d’acord amb això, que agafi el caminet i se’n vagi per on ha vingut. Gràcies.

Una volta dit això, va donar alguns exemples d’activitats, com per exemple: escriure un conte tots junts, per fomentar la lectura, donant-li veu als personatges i gravant el so i les imatges per més tard penjar-ho a Internet; amb el conte també podem treballar la motivació, l’autoavaluació i l’autocrítica si fem un taller al que els majors de l’escola conten contes als petits; també podem fer un equip de meteorologia on cada dia un grup determinat de nens surt fora a mirar la temperatura, la humitat, els litres d’aigua que han caigut si ha plogut, etc. i així donar als infants una responsabilitat social, etc.

Arribats en aquest punt Fernando va fer un petit aclariment: Hem de començar per aprendre i no aprendre per començar. O sigui, no podem esperar a saber manipular un ordinador per començar a utilitzar les TIC com una eina d’aprenentatge per als infant, perquè sinó no començarem mai. Ja que, les noves tecnologies són com un organisme viu que està en constat canvi, el que significa que quan aprenguem a fer servir un programa en sortirà un altre i després un altre, i un altre i un altre. Per tant, una vegada sapiguem, només que sigui encendre l’ordinador i poc més, si volem i tenim a prou confiança amb nosaltres mateixos, tirem-nos a la piscina i ja anirem aprenent conjuntament amb els nens. Però, sempre hi ha un però, encara que les noves tecnologies són molt útils i tenen molts recursos, no fan miracles, ja que la innovació tecnològica no implica innovació didàctica.


Es per això que la intenció educativa no dona problemes. Integrar les TIC té molt més a veure amb la pedagogia que amb la tecnologia, és a dir si vols integrar les TIC o faràs encara que quan comencis no sàpigues rés d’ordinadors.


Conseqüentment, arribem a la conclusió que la tecnologia ens interessa en tant en quant tingui alguna cosa que aportar-nos a l’educació. Així doncs, tot és un útil en una justa mida. És a dir, no és molt útil només fer servir ordinadors per a tot, però tampoc és útil fer un ús excessiu del llibres de text.

divendres, 26 de febrer de 2010

Conferència de Pere Alzina: el mestre competent.

Només començar Pere Alzina va posar dos exemples molt impactants.
  • Primer exemple: va dir que només sortir de la carrera de Mestre li varen manar la tasca d’ensenyar a llegir i a escriure a set “delinqüents”. Alzina afirmà que els dos o tres primers mesos no va aconseguir els seus propòsits però va conèixer quins eren els interessos d’aquestos adolescents. Com ho va fer? Doncs ell, als matis, portava el diari Ultima hora a classe i va descobrir que els nens s’interessaven sobretot per la secció de successos, volien conèixer que havien fet aquestes persones, que normalment eren familiars seus, per a sortir al diari. Degut a això va aconseguir que els nens sentissin interès per llegir i així conèixer que succeïa al seu voltat. Es a dir, en Pere Alzina va descobrir que era l’aprenentatge significatiu.
  • Segon exemple: aquest estava relacionat amb la multiculturalitat. Ell va contar que una altra vegada el varen enviar a una escola unitària, on estava ell tot sol amb quaranta fillets i filletes, com diu ell, de totes les edats; des de nens de cinc anys fins a nens d’onze. En aquesta situació, amb tanta diversitat de nens, de llengües, de maneres de ser i d’aprendre, allí va entendre que era la multiculturalitat.

Tot seguit va explicar el concepte de competència, amb paraules comuns i sense tecnicismes. Així doncs, les competències són els projectes que intenten que els nens aprenguin a pensar per ells mateixos. Són aquells projectes que, a més, pretenen fer conscients, als nens, de les seves capacitats, mancances, etc. Per tant, les competències dels mestres, és a dir les seves tasques envers als nens, són que aquestos aprenguin més i millor. I conseqüentment, la competència suprema de l’escola és ensenyar el coneixement científic i no pas curar totes les mancances de la humanitat, ni tots els mals socials.

D’altra banda, els mestres, si considerem que tot el que ensenyem no és el més important, hem de desinflar el currículum. Hem de llevar allò que no sigui transcendental i ensenyar més a ser persones enraonadores, primer, i crítiques, després.

Així mateix el mestre s’ha de creure la seva professió, hem de ser conscients que som gent d’anar fent camí, que segurament no veurem el resultat de tota la nostra feina. però encara així, hem de se capaços de meravellar-nos. És a dir, hem de donar llibertats i oportunitats als infants, per a que ells puguin ser allò que volen ser. Per tant, hem de creure en la igualtat, no podem ser persones amb la ment tancada que porten aclucalls. Per aquesta raó, hem de potenciar la curiositat dels nens i no perdre mai la capacitat de sorprendre’ns, perquè si ho fem perdem també l’alegria i amb aquesta la capacitat, la força d’educar persones alegres. És a dir, aprendre i ser feliç són conceptes que estan interrelacionats, ja que si una persona és feliç i alegre és capaç de comprendre allò que li expliquem.

En canvi això no vol dir que els docents hagin de ser uns supermestres. Sinó més bé, és un impuls per a que segueixin posant passió i ganes en allò que fan; sense tenir por a equivocar-nos, perquè dels errors s’aprèn. Tampoc hem de tenir por a aprendre coses noves, perquè si rebutgem aprenentatges estem afirmant que no volem equivocar-nos, que tenim por. Això succeeix perquè sempre ha estat molt penalitzat, per l’escola i la societat, equivocar-se.



Com ha resultat, hem de deixar de penalitzar i començar a estimular als nostres alumnes, i companys, per a que s’endinsi’n en l’aprenentatge de coses noves i segueixin lluitant pels seus somnis. Així doncs, hem de creure en la utopia i lluitar per una escola inclusiva i competent.

Vídeo estret d'aquí.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Conferència de Pepa Horno.


«El profesor ejerce una autoridad sobre el alumno pero no tiene necesidad de que los alumnos le quieran y, en el amor de pareja, no es necesario tener autoridad sobre esa persona. Para educar a los hijos hace falte amor, autoridad y coherencia» va dir Pepa Horno ahir, segons el Diari d'Eivissa.

«La bofetada nunca es una opción», per descomptat que mai és una opció. Quan alguna persona pega a una altra, normalment, és perquè no li queden més arguments i no sap com fer entrar "en raó" a l'altra. Doncs, el mateix passa quan un pare/mare pega al seu fill, i dic pega, perquè donar una bufetada és pegar, no és cap noteta d'avís.
Una nota d’avís és: avui no t'estàs portant molt , així que per favor pensa en el que estàs fent.


Del tot segur, que si algun pare llegeix això dirà: aquesta al·lota no sap el que està dient, segur que no ha tractat amb un nen en la seva vida.

Doncs, al contrari del que pensen, si he tractat amb infants perquè treballo com monitora de temps lliure des de fa quasi cinc anys, però no tinc fills.
En aquest temps que he treballat m’he trobat amb nens de tota mena i com comprendran mai he pegat a un infant, a més de perquè no és educatiu ni pedagògic, perquè sinó els pares dels nens se m'haurien tirat al coll.

Així, si se'm tirarien al coll si dones una bufetada a un nen, per què no se n’adonen de que vostès, de vegades, també fan coses que no estan bé i reconsideren el fet de que s’equivoquen o fan una cosa mal feta quan donen una bufetada o clotellada a un infant?


Fotografia d'Anne Geddes treta d'aquí.


dimarts, 16 de febrer de 2010

Curs d'iniciació al llenguatge de signes.



Estic realitzat un curs d’iniciació al llenguatge de signes promogut per l’Ajuntament de Vila al Casal de Joves.


Aquest curs són els dimarts i dijous de 18.00 a 21.00 del 9 al 25 de Febrer.


La professora és una al·lota que és diu Jennifer i és sord-muda.


Aquesta primera setmana hem après l’alfabet, a dir el nostre nom i algunes paraules bàsiques, com: els dies de la setmana, els mesos, els números, etc.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Primera conferència del cicle Parlant d’educació: Cap una escola competent.

Primera conferència del cicle Parlant d’educació: Cap una escola competent, organitzat per l’Associació Pitiüsa per a la Renovació Pedagògica.

La Gestió del centre educatiu en els nous escenaris escolars, a càrrec de Serafí Antúnez Marcos, doctor en Pedagogia i catedràtic del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona.

En Serafí Antúnez va començar explicant quines són les àrees d’activitat a una institució escolar, és a dir: què fem a una escola? o millor dit què hem de fer a un centre educatiu per gestionar-lo adequadament?

Doncs una institució escolar ha de realitzar cinc tipus d’activitats per funcionar d’una manera adient:

  • a de acomplir amb les seves competències acadèmiques, això és establir i realitzar processos d’ensenyament, orientar i organitzar o gestionar els seus recursos. I aquí hem d’entendre que gestionar o organitzar no és només manar, fer una feina administrativa o un encàrrec, sinó més bé és tot alhora. Gestionar no pot ser només portar a terme les ordres d’uns altres, també ha de ser tenir autonomia, saber decidir i actuar per un mateix.

  • així mateix a de executar una feina administrativa. Això és tramitar papers per a que els docents puguin cobrar, tramitar beques, redactar escrits, avaluacions, etc.
  • de la mateixa manera ha de mantenir relacions de govern, tant internes com externes. O sigui, que els membres de la comunitat educativa han de estar en constant cooperació.
  • a més, l’escola també ha de tenir un serveis, unes prestacions: biblioteca, transport escolar, menjador, etc.
  • i, per últim, aquestes activitats tenen que estar íntimament relacionades. Això vol dir que tots els àmbits han de estar en constat interacció, per exemple, els processos didàctics no poden funcionar sinó es tenen en compta les relacions que s’han d’establir entre professors de diferents àrees.
Tot seguit, va posar exemples de diversos escenaris on és evident que es precisa una gestió adequada i adients a les necessitats d’aquella situació en concret. Com és per cas:
  • que els centres ja no són únicament instàncies acadèmiques on s’aprèn, s’educa, s’acudeix de forma voluntària, etc. Sinó cada vegada més instàncies socials i no tant instàncies acadèmiques.
  • que l’acció educativa NO finalitza on acaba l’edifici escolar. És a dir, hi ha problemes que comencen fora de l’escola i l’escola ha d’ajudar a solucionar-los i, d’igual forma, hi ha problemes que s’inicien dins l’escola i tots els agents educatius, no només el mestre de torn, han de col·laborar en la seva resolució. Per tant, l’educació i l’escola no són edificis tancats ni “espècies” involutives.
Per tant, aquestes noves situacions, i moltes més, requereixen d’una innovació, de buscar noves gestions. Però ara bé, la innovació no implica desfer-se de totes les anteriors gestions, sinó més bé mantenir aquelles que funcionen actualment, corregir aquelles que tenen alguns errors i innovar o canviar aquelles que no funcionen. I millor si es fa en aquest ordre i no en un altre, perquè abans de convertir-ho tot en una altra cosa hem d’analitzar el que ja tenim per només mudar allò que no funciona correctament.

D’altra banda, també hem de parar esment als indicis. És a dir, hem de preveure i anticipar les accions. Per a fer-ho hem de:
  • fer servir millor les dades, per exemple les estadístiques.
  • hi ha que recollir informació del propi centre.
  • hem d’identificar àrees de treball critiques i comunes, per exemple: detectar problemes col·lectius, com; dificultats a la comprensió, expressió, convivència, etc. O crear projectes generals, com; millorar espais comuns, crear campanes de neteja, respecte al medi ambient, etc.
Així mateix hem de tenir en compte altres condicions per aconseguir una bona gestió, com és: una autonomia suficient i satisfactòria de totes les parts que intervenen en el procés d’ensenyament – aprenentatge, una coherència entre els discursos i les pràctiques educatives (autoritats educatives i exemplars) i sobretot no tenir presa però ser constants i no perdre mai la il·lusió.


diumenge, 7 de febrer de 2010

Conferència de Javier Hurra


Divendres va haver una conferencia d’en Javier Hurra titulada “El bello arte de educar”, al Palau de Congressos de Santa Eulàlia des Riu. Aquesta conferència està inclosa dins un cicle de conferencies titulat "La aventura de educar en familia" i organitzada per l’Ajuntament de Santa Eulàlia des Riu.

Amí se me va oblidar anar, però els que si que ho varen fer m’han dit que va estar prou bé. Segons el Diari d’Eivissa va defensar la necessitat d’educar als nens en la diversitat per a que així puguin entendre millor el mon.

Si vols saber més sobre Javier Hurra, la seva conferencia o sobre el cicle de conferencies organitzat per l'ajuntament, clica a sobre dels seus noms.

(Imantge estreta de la pàgina oficial de Javier Hurra, feta per Daniel García López.)